Atac glòtic
Un dels casos més freqüents quan es comença a aprendre a cantar és la incorrecta emissió de l’atac del so, és a dir, que al moment de començar a emetre un so, o be donem un sotrac a la gola (atac glòtic), o ho fem deixant anar l’aire com en un sospir.
Ambdues maneres són incorrectes per a una bona emissió del so, doncs la primera bloqueja la gola i la segona empeny i frena l’alè a la vegada.
Si be és cert que quan utilitzem un micròfon podem utilitzar-les per a donar un matís, color, efecte, un èmfasi especial a l’hora de cantar, no és bo abusar-ne. Les referències vibratòries que ens produeixen aquests tipus d’atac ens tranquil·litzen falsament. És a dir, nosaltres ens sentim molt però la veu no es projecta. El so roman atrapat dins nostre.
Per a la bona projecció del so cal tenir un òptim domini de l’alè. Aconseguint-lo per la pràctica d’exercicis respiratoris, vocals i posturals que ens permetin aquest tipus de mestratge de l’alè.
També saber que l’atac glòtic revela un bloqueig o tensió a la zona de la gola, degut tant per mala postura del cos com per una raó emocional que entre d’altres, potser tingui a veure en la excessiva preparació en la inspiració.
Cal aprendre a tenir aquest mestratge de l’alè inspirant correctament i fent servir la musculatura adequada. Cal cantar en una mena de “apnea”, és a dir, fent treballar la musculatura abdominal perquè no es deprimeixi i de les costelles flotants per tal que no es tanquin mentre emetem el so.
Aquest és un breu apunt, hi ha moltíssim més factors que intervenen en l’òptima emissió del so, i també cal a dir que cada persona és una veu , i per tant un instrument únic i irrepetible que cal conèixer en profunditat.